La desmemòria

Som un país que s'ha acostumat a abaixar el cap, a ser sotmès, a callar. El poble català va callar durant anys, dècades, oprimit i vençut.

Per això hi ha tantíssima gent que no té ni idea de què va passar en l'època més convulsa de la història contemporània del nostre país, ni de qui era la seva família ni de què havien viscut o per on havien hagut de passar. Molta gent no s'assabenta que els seus avis van ser en camps de concentració o van lluitar a la guerra civil, ser empresonats i patir tortures fins que aquests avis són morts i enterrats. I quan les notícies arriben, molts cops són breus i no donen lloc a més interpretacions, perquè a casa no se'n parlava mai, d'això. Perquè com bé he dit, som un país que s'ha acostumat a abaixar el cap, a ser sotmès, a callar.

Jo tinc família que va ser a la presó durant la guerra i que van lluitar-hi, com tants altres en tenen. Però no en conec bé la història, perquè aquests familiars ja són morts i van callar durant els anys que van seguir a aquests tràgics fets. Ara vull emprendre una recerca pels arxius, registres i intentar esbrinar tot allò que la meva família, com tants altres, va (haver de) callar. Cada família té la seva història i penso que és una cosa molt important que se'n parli i se sàpiga tot, perquè els problemes que s'han tingut s'han de parlar, i no callar-los, perquè sinó acaben ressorgint amb més força. Aquest és un dels errors principals d'aquest estat espanyol, la manca de voluntat de recordar i d'aprendre dels errors del passat (i de reconèixer que se'n van cometre).

A Berlín, la ciutat és plena de records i homenatges a les víctimes de l'holocaust, de museus que n'expliquen la història i també la història del mur que va dividir la ciutat i el país durant tantes dècades. En canvi a Espanya costa trobar rastres de la Guerra Civil i de les massacres que s'hi van cometre, per part dels dos bàndols. Sembla que han volgut enterrar la memòria i que s'emmirallen amb Alemanya només pel que els interessa.