Del cau

Fer un te a la Clandestina, un dels meus bars preferits de Barcelona, a Ciutat Vella, sempre és un d’aquells petits plaers de la vida que em fan feliç. És un bar tranquil, amb una decoració que t’embolcalla amb caliu, t’aporta serenitat i fa que no en vulguis marxar fàcilment. Avui, el te l’he fet amb la Sarah, l’amiga belga amb qui vaig descobrir aquest lloc. El millor ha estat que la Sarah i jo compartim converses molt interessants cada vegada que ens veiem. Les dues hem viatjat força, hem viscut en països diferents i hem vist gent de tots colors i amb tot tipus de pors, somnis i desitjos.

Avui he descobert que tenim l’escoltisme en comú, i això ha estat tota una troballa. Jo sabia que a Bèlgica l’escoltisme està molt arrelat i avui he pogut comprovar que té unes bases molt similars a tot arreu i el mouen

persones amb inquietuds similars. Parlàvem de l’individualisme generalitzat que hi ha a la nostra societat, molt estès i que fa que només mirem en una direcció, com els ases. Parlàvem d’una manera de fer que ens empeny a avançar pensant només en les nostres coses i vivint dins la nostra petita parcel·la. Estudiar per treure bones notes nosaltres. Treballar per obtenir diners nosaltres. I què més hi ha a la vida? 

L’escoltisme ens ha donat una visió diferent del món, ens ha proporcionat l’oportunitat de compartir i viure amb la idea de comunitat, de grup, de donar als altres i de pensar en fer coses útils per als altres. Quan era petita, no donava tanta importància a aquestes coses. Ara veig que formen part de mi i que ho vull transformar constantment, buscant projectes col·lectius que permetin recuperar el contacte humà que estem perdent amb la modernització constant del món. Recuperar els diàlegs, els consells positius, la convivència, són elements molt importants per sentir-se viu i per avançar en una societat en què molta gent ja no parla de les coses importants cara a cara i s’amaga en les banalitats més absurdes.

Tinc poca gent amb qui he parlat de coses transcendentals, però aquestes persones i aquestes converses les guardo dins meu com un tresor. Penso que ens cal dir més allò que pensem, allò que sentim, que tots volem fer-ho però sembla que la societat ens limita i ens cohibeix per tots cantons a l’hora de fer-ho. Per això, potser, una conversa darrere d’un te en un bar tan maco és un tresor que valoro moltíssim. Per això potser sóc tan feliç, perquè he après a valorar aquestes coses.