jueves, 19 de junio de 2014

Adéu, banderes republicanes

Avui és un dia especial, es miri com es miri. El cap d'estat del regne d'Espanya canvia i pren el relleu el seu fill, que curiosament ho fa l'any del Tricentenari i es diu Felip. Tota una colla de casualitats en una data ben estudiada, en un moment en què la monarquia passa per hores baixes. 

Ara bé, en aquest dia tan singular hi ha hagut un fenomen que podríem considerar sospitós: s'ha donat l'ordre de fer desaparèixer totes les banderes republicanes que hi pogués haver al recorregut dels nous reis. Em recorda una mica la visita que va fer l'abans príncep i ara rei a Rubí, la meva ciutat, on sorprenentment tot el recorregut es va omplir de flors, fanals, voreres i asfalt nous de trinca. Això sí, dos carrers més enllà les voreres seguien estant igual de fetes malbé. Em recorda a aquest fet però amb una diferència bastant notable: aquell dia es van maquillar els carrers per a la comitiva, avui s'ha volgut maquillar el republicanisme d'una gran part de la societat que es pregunta com pot ser que en una suposada democràcia el cap d'Estat segueixi sent hereu de la decisió d'un dictador i de ningú més, que es pregunta com pot ser que es vulgui modificar la constitució ràpidament per qüestions d'aquest tipus i després els polítics parlin de la constitució com un text infranquejable, inamovible, impossible de modificar. Per què n'hi diuen democràcia, si no es pot escollir el cap d'Estat lliurement? Per què n'hi diuen democràcia, si no es pot penjar qualsevol bandera al balcó? Per no parlar de les manifestacions anti-monàrquiques que s'han prohibit. Em sembla que ens espera un Tricentenari d'allò més entretingut sota el regnat de Felip VI.

miércoles, 18 de junio de 2014

Obrim (les botigues als) anhels globalitzadors

Acabo de sentir a la ràdio que la ciutat (referint-se a Barcelona) ha d'oferir al turista allò que el turista hi vol trobar. Això fent referència a l'aprovació avui, per part de CIU i el PP (que tornen a fer aquell joc de la Ramoneta i... bé, ja m'enteneu) de l'ordenança que permetrà que els diumenges obrin les botigues que es troben en zones turístiques de Barcelona.

Personalment crec que una ciutat no ha d'oferir al turisme allò que el turisme vol, sinó que l'ha de captivar per allò que ha sigut i és. Si la ciutat es concentra a oferir només allò que el turista vol, es produeix una transformació de la ciutat per tal d'agradar al turista segons els seus interessos, quan en realitat aquests interessos haurien de quedar satisfets (o no) segons la ciutat on el turista posa els peus. El visitant ja tria on vol anar, no cal que el lloc on vagi el triï a ell afegint-hi elements antinaturals. Qui viatja a una ciutat ho hauria de fer per com és aquest lloc, per trobar-hi coses que no hi ha a casa, per descobrir maneres de fer diferents. A Barcelona el diumenge les botigues han estat sempre tancades i és una cosa més que defineix la ciutat. Canviar-ho seria respondre als anhels globalitzadors d'un públic que vol venir a Barcelona a comprar a l'H&M, menjar al Subway i després fer el cafè a l'Starbucks. Aquest estiu vaig conèixer una noia russa que no podia entendre per què no obríem les botigues el diumenge i dèiem que hi havia crisi. Em deia que obrir el diumenge ajudaria a fer remuntar l'economia, que a Rússia tot obria els diumenges i que tots estaven tan contents. Però això no és Rússia, vaig dir-li, aquí els botiguers descansen el diumenge i la gent que treballa entre setmana té temps de sobres per comprar dissabte. I els turistes, no fotem, també, perquè en la gran majoria de casos, si no es tracta d'escales puntuals, no vénen només per un dia a Barcelona i tenen tot el temps del món per comprar quan no és diumenge. I si no, ja tenen el Maremàgnum obert.

Però CIU i PP volen seguir convertint Barcelona en un aparador emmotllat a gust dels consumidors que hi vénen a passar pocs dies, i sembla que no els acaba d'interessar respectar la voluntat de la gent que hi ha viscut sempre i que en forma l'essència. L'essència no val res, deuen pensar, és millor matar-la abans que ens espanti la globalització d'aquesta ciutat-aparador.

martes, 10 de junio de 2014

Ja no podem ni compartir

Compartir és vida, diuen. Doncs a partir d'ara, ja no ho serà tant, perquè no ho podrem fer. Com a mínim en el cas dels cotxes: foment castigarà les pràctiques de compartir cotxe, que fins ara havien estat molt esteses a països de més al nord com ara França o Bèlgica i que havien anat arribant a poc a poc al nostre territori. 
Però sembla que a foment no li interessa que la gent comparteixi els cotxes per reduir despeses i, de retruc, la contaminació. Aparentment els deu interessar més que cadascú agafi el seu cotxe o el seu avió o tren (recordem que hi ha un grapat d'aeroports i línies senceres d'alta velocitat abandonats o gairebé) que no pas que es facin viatges compartint cotxe.

La crisi ha fet que molta gent no pugui desplaçar-se tant com voldria, però la idea de compartir cotxe solucionava moltes vegades els problemes logístics i econòmics d'un gran nombre de persones que no poden tenir cotxe i/o que en tenen però que no arriben a final de mes amb els desplaçaments que han de fer. Ara bé, sembla que els que ens governen no estan d'acord amb les solucions enginyoses d'algunes persones per tirar endavant, sinó que volen posar-hi fi. I així, sense gairebé haver-lo pogut provar, el cotxe compartit marxa tan sigil·losament com va arribar. Bé, no marxa: l'han fet fora. 

viernes, 30 de mayo de 2014

Les meves raons anti-whatsapp

La primera reacció sol ser una cara estranyada i una mirada incrèdula, seguida de la repetició de les meves paraules però amb entonació de pregunta: "no tens whatsapp?" 
Avui en dia és molt estrany no tenir internet al mòbil i no tenir whatsapp. En sóc conscient, i també sóc conscient que hi ha gent que es voldria comunicar més amb mi i no ho fa perquè surt més car. Però també sé que la gent que es comunica amb mi és gent que vol fer-ho, que en té necessitat o ganes de debò i que no dubta a trucar o enviar un sms encara que se surti dels esquemes als quals la societat ens ha acostumat. 

Al tren, m'encanta observar la gent i també mirar el paisatge per la finestra. Sóc de les poques persones que ho fa, perquè la majoria estan tancades dins el món del seu telèfon mòbil i a mi això és una cosa que no em fa gaire gràcia. No vull haver d'endur-me feina al damunt, ni estar 100% connectada tot el dia; vull poder decidir si obro l'ordinador i planto cara als missatges que m'esperen o si ja ho faré en un altre moment, i veure tot allò que la vida em pot oferir en directe i no en una conversa escrita que fa que no miris res més que una pantalla i no t'adonis de què passa al teu voltant. En canvi, amb internet al mòbil penso que estaria tot el dia intentant respondre a missatges que al final perden el sentit i la importància, perquè quan el mitjà de comunicació és gratuït s'utilitza per dir de tot i les converses comencen a ser molt més banals que les que tenim cara a cara, i es comença a divagar. Fa uns anys, la gent quedava en una hora i un lloc. Ara, es diu "ens escrivim un whatsapp" i tot es parla en converses llarguíssimes que sembla que no hagin d'acabar mai i que donen mil voltes al que es podria haver parlat en dos minuts de conversa telefònica. Ho sento, però jo prefereixo seguir observant la gent i el paisatge que no tancar-me en aquest aparell que sembla que valgui més que una conversa amb una altra persona de carn i ossos. Encara que hi hagi gent que no pugui entendre-ho. Respecto profundament la gent que té whatsapp, només espero que la gent respecti també la meva decisió de no tenir-ne i de sentir el plaer de no saber on he deixat el mòbil o si s'ha trencat quan ha caigut a terra i que em sigui igual.

martes, 6 de mayo de 2014

La desmemòria

Som un país que s'ha acostumat a abaixar el cap, a ser sotmès, a callar. El poble català va callar durant anys, dècades, oprimit i vençut.
Per això hi ha tantíssima gent que no té ni idea de què va passar en l'època més convulsa de la història contemporània del nostre país, ni de qui era la seva família ni de què havien viscut o per on havien hagut de passar. Molta gent no s'assabenta que els seus avis van ser en camps de concentració o van lluitar a la guerra civil, ser empresonats i patir tortures fins que aquests avis són morts i enterrats. I quan les notícies arriben, molts cops són breus i no donen lloc a més interpretacions, perquè a casa no se'n parlava mai, d'això. Perquè com bé he dit, som un país que s'ha acostumat a abaixar el cap, a ser sotmès, a callar.


Jo tinc família que va ser a la presó durant la guerra i que van lluitar-hi, com tants altres en tenen. Però no en conec bé la història, perquè aquests familiars ja són morts i van callar durant els anys que van seguir a aquests tràgics fets. Ara vull emprendre una recerca pels arxius, registres i intentar esbrinar tot allò que la meva família, com tants altres, va (haver de) callar. Cada família té la seva història i penso que és una cosa molt important que se'n parli i se sàpiga tot, perquè els problemes que s'han tingut s'han de parlar, i no callar-los, perquè sinó acaben ressorgint amb més força. Aquest és un dels errors principals d'aquest estat espanyol, la manca de voluntat de recordar i d'aprendre dels errors del passat (i de reconèixer que se'n van cometre).
A Berlín, la ciutat és plena de records i homenatges a les víctimes de l'holocaust, de museus que n'expliquen la història i també la història del mur que va dividir la ciutat i el país durant tantes dècades. En canvi a Espanya costa trobar rastres de la Guerra Civil i de les massacres que s'hi van cometre, per part dels dos bàndols. Sembla que han volgut enterrar la memòria i que s'emmirallen amb Alemanya només pel que els interessa.

jueves, 30 de enero de 2014

Passeig culinari i de bars pintorescos a Barcelona

Barcelona és una ciutat plena a vessar de coses a fer i llocs on anar. Després de trobar-me amb gent de llocs ben diferents i amb maneres de fer ben interessants, he decidit fer una llista dels llocs que he descobert gràcies a tots ells a la ciutat comtal, llocs que m'encanten per menjar, prendre alguna cosa o sortir i que vull compartir amb tots i totes vosaltres. Segur que n'hi ha molts que no hi són i que desconec totalment, així que si teniu propostes estaré encantada de sentir-les!!

Per menjar

  • Si us agraden les empanades argentines, hi ha un bar-restaurant que en fa de boníssimes a la intersecció de Sepúlveda i Entença. La porten uns argentins molt simpàtics i les empanades surten a uns 2€ la peça (amb 4,5 ó 6 ja quedareu ben tips!)  - el nom no el puc dir perquè no el sé, normalment no m'hi fixo gaire en aquestes coses, encara que hi hagi anat uns quants cops.
  • Si us agrada el sushi, hi ha un restaurant amb buffet els migdies (i on els plats van passant per una cinta giratòria, és molt divertit) al carrer Torrent de l'Olla, número 10. És el restaurant Toyo. Es paguen 10€ (sempre al migdia, a la nit en són 15) per menjar tot el que us vingui de gust i la beguda va a part. 
  • Si preferiu un menú més clàssic amb cuina mediterrània, el restaurant Petra és un bon lloc per dinar al Born (carrer dels Sombrerers, 13). Tenen menús a 12,75€ i els plats són molt originals i gustosos. El tracte dels cambrers és excel·lent i la ubicació també: es troba al costat de l'església de Santa Maria del Mar. 
  • Si us agrada la cuina vegetariana, us recomano fermament el Veggie Garden, un restaurant al Raval (carrer dels Àngels, 3) que té plats deliciosos i molt econòmics. Les hamburgueses vegetarianes costen al voltant dels 4€ i els menús del migdia surten per uns 8€. 
Per beure alguna cosa
  • Si us agraden els productes naturals i l'ambient tranquil, us recomano la Clandestina, al Gòtic (Baixada de Viladecols, 2bis). Hi tenen sucs naturals de tot tipus (gingebre, pastanaga, taronja, poma, plàtan...), una carta de tes molt extensa i pastissos i pastes casolans fets amb productes naturals. 
  • Si voleu beure cervesa belga, el Belchica és el vostre bar. És al carrer Villarroel, 60 i compta amb una carta molt variada de cerveses belgues. El propietari és belga i si seguiu la selecció belga també hi podreu veure els partits. 
  • Si us agrada la cervesa artesana però preferiu que estigui feta aquí, podeu anar a la Cervesera Artesana (carrer de Sant Agustí, 14) al barri de Gràcia. Cada dia tenen cerveses diferents que elaboren ells mateixos i la carta de cerveses d'importació és molt i molt variada (podeu estar triant i remenant una bona estona!)
  • Per prendre pastes àrabs i beure te i fumar shisha, l'Aràbia és un lloc ideal. Al davant del palau de la música (carrer de Sant Pere més Alt, 18) la decoració i l'ambient us faran sentir com en un país àrab.
  • Si sou amants de l'art, heu d'anar als 4 Gats (carrer de Montsió, 3). Situat en un edifici modernista, va ser un dels llocs clau de trobada d'intel·lectuals i pintors a finals del segle XIX. La decoració us deixarà bocabadats, de ben segur. A més, si teniu gana també hi podeu fer un mos.
He fet una selecció dels meus llocs preferits, però en tinc uns quants més. Si en voleu saber més o teniu recomanacions no dubteu a dir-ho! Salut i bona passejada!

lunes, 13 de enero de 2014

Viatjar aprofitant al màxim l'espai

Per marxar de viatge o anar a viure fora, a part de ganes i empenta, moltes vegades ens trobem que necessitem endur-nos un bon grapat de coses. Una maleta pot portar moltes coses: des de roba i complements per tal de passar uns dies fora de casa fins a records, fotografies, postals de moments únics o, fins i tot, tot allò que esperem que ens ajudi a sobreviure durant un munt de mesos a l’altra punta del món o en algun lloc on no sabem com ens aniran les coses.
Sigui com sigui, una de les coses més emprenyadores a l’hora de marxar a viure fora o de viatjar és la restricció de l’equipatge. Molts cops m’he trobat davant de la meva motxilla de colònies pensant si m’enduc un llibre o un jersei més cap al nord d’Europa, incapaç de desprendre’m de cap dels dos –absolutament necessaris en una travessia d’aquest tipus.


Ara bé, després d’haver viscut dos anys en països diferents i d’haver hagut de preparar grans maletes i d’altres de més petites per fer viatges més curts, m’he adonat de diversos trucs que poden ser molt útils a l’hora d’estalviar espai quan fem les maletes. Potser ja els heu fet servir, però m’agradaria compartir-los per si poden ser útils a algú (i per tenir una llista ja feta per al pròxim viatge, de pas!). Els trucs que faig servir són aquests:

1. Posar els mitjons dins de les sabates que portem a la maleta o bossa. S’han de plegar en forma de bola i posar dintre les sabates, ocupant-ne tant d’espai com sigui possible. Així, dintre d’unes bótes podrem portar uns tres parells de mitjons per bóta, cosa que fa sis parells de mitjons en total, i sense ocupar  més espai del que ja ens haurien ocupat les sabates.

2. Portar posats els pantalons que pesin més. Les sabates més pesades també és recomanable que es duguin posades i els cinturons si en volem dur també ens els posarem.

3. Posar-nos algun jersei o dessuadora lligat a la cintura. Si a la porta d’embarcament ens diuen alguna cosa ens el podem posar a sobre i llestos.

4. Portar la jaqueta més gruixuda que necessitem per al viatge a la mà. Si a Catalunya fa fred ens la podem posar, però si no fa prou fred però al lloc de destí sí, la podem dur a la mà. I en aquesta jaqueta s’haurien d’aprofitar molt bé les butxaques: hi podem posar tot allò que ens hi càpiga. Normalment les jaquetes d’hivern tenen butxaques ben grans, aprofitem-les!

5. Si alguna bufanda no la podem portar posada, sempre la podem lligar a la maleta i argumentar que és la nostra marca personal per identificar ràpidament l’equipatge, encara que sigui el de mà.

6. Les coses que siguin barates de comprar les podem comprar al país de destí. Parlo de pasta de dents, xampú i/o condicionadors, compreses i tampons, líquid per a les lentilles... La majoria de coses d’aquestes es poden trobar fàcilment en qualsevol súper i són més barates de comprar allà. Igualment, si anem a Finlàndia i no tenim guants megagruixuts i megabons, podem comprar-los allà, on segur que n’hi haurà un munt.

7. Per a la dutxa, us recomano les tovalloles d’esport que es pleguen petitíssimes, ajuden molt a reduir l’espai i van de meravella. En venen a diverses botigues com ara el Decathlon o el Corte Inglés.

8. Si aneu a un alberg o hostal i no esteu segurs de poder-vos dutxar sense xancletes però les xancletes no us caben a l'equipatge, sempre podeu dutxar-vos amb uns mitjons (que ja no fareu servir més en tot el viatge si no és que teniu un bon assecador a mà). Parlant d’assecadors! Si el necessiteu de vida o mort però aneu a un alberg o hostal, podeu trucar-hi i preguntar si allà n’hi ha. A vegades s’acaben portant coses innecessàries.

Et voilà! Si teniu altres trucs o consells que us hagin anat bé a l'hora de fer maletes, no dubteu a compartir-los. I... bon viatge! 


P.S. M'han fet arribar una cosa molt important també: en molts països (com ara els escandinaus) és difícil fer-se amb alguns medicaments a les farmàcies, perquè necessites recepta per a tot. Per tant, és molt recomanable portar una petita farmaciola amb quatre coses que ens poden ser de molta utilitat, com ara ibuprofè, pastilles per a la tos, etc. 

miércoles, 8 de enero de 2014

Del cau

Fer un te a la Clandestina, un dels meus bars preferits de Barcelona, a Ciutat Vella, sempre és un d’aquells petits plaers de la vida que em fan feliç. És un bar tranquil, amb una decoració que t’embolcalla amb caliu, t’aporta serenitat i fa que no en vulguis marxar fàcilment. Avui, el te l’he fet amb la Sarah, l’amiga belga amb qui vaig descobrir aquest lloc. El millor ha estat que la Sarah i jo compartim converses molt interessants cada vegada que ens veiem. Les dues hem viatjat força, hem viscut en països diferents i hem vist gent de tots colors i amb tot tipus de pors, somnis i desitjos.


Avui he descobert que tenim l’escoltisme en comú, i això ha estat tota una troballa. Jo sabia que a Bèlgica l’escoltisme està molt arrelat i avui he pogut comprovar que té unes bases molt similars a tot arreu i el mouen

persones amb inquietuds similars. Parlàvem de l’individualisme generalitzat que hi ha a la nostra societat, molt estès i que fa que només mirem en una direcció, com els ases. Parlàvem d’una manera de fer que ens empeny a avançar pensant només en les nostres coses i vivint dins la nostra petita parcel·la. Estudiar per treure bones notes nosaltres. Treballar per obtenir diners nosaltres. I què més hi ha a la vida? 

L’escoltisme ens ha donat una visió diferent del món, ens ha proporcionat l’oportunitat de compartir i viure amb la idea de comunitat, de grup, de donar als altres i de pensar en fer coses útils per als altres. Quan era petita, no donava tanta importància a aquestes coses. Ara veig que formen part de mi i que ho vull transformar constantment, buscant projectes col·lectius que permetin recuperar el contacte humà que estem perdent amb la modernització constant del món. Recuperar els diàlegs, els consells positius, la convivència, són elements molt importants per sentir-se viu i per avançar en una societat en què molta gent ja no parla de les coses importants cara a cara i s’amaga en les banalitats més absurdes.
Tinc poca gent amb qui he parlat de coses transcendentals, però aquestes persones i aquestes converses les guardo dins meu com un tresor. Penso que ens cal dir més allò que pensem, allò que sentim, que tots volem fer-ho però sembla que la societat ens limita i ens cohibeix per tots cantons a l’hora de fer-ho. Per això, potser, una conversa darrere d’un te en un bar tan maco és un tresor que valoro moltíssim. Per això potser sóc tan feliç, perquè he après a valorar aquestes coses.